Li havia costat arribar, el pou era profund, havia caigut diverses vegades a mig camí. Estava ple de morats i rascades. Una de les espatlles, en una de les caigudes, se li havia sortit i, ell mateix, amb una empenta contra els murs, se l’havia hagut de posar a lloc. El seu xiscle no el va sentir ningú.
Feia dies que no tenia sensació de gana, ni fred, ni son! Recordava quant temps portava atrapat al pou perquè amb una pedra marcava un palet per dia cada cop que veia aparèixer el sol pel poc tros de cel que veia des del fons del pou.
Només una cosa li importava en aquell moment en què, per fi, havia pogut escapar. Havia arribat l’hora de venjar-se de la persona que l’havia tirat allà.
Li eren igual les conseqüències. Ara que ja no era humà, se les podia permetre totes.